Un episodi de la Gran Guerra

 

A l’inici de la Gran Guerra, de primer els alemanys van envaïr el nord de França causant gran destrossa, en part innecessària, deixant pobles i ciutats pràcticament en ruïnes. Poc després començà la reacció francesa que aconseguí fer recular els alemanys fins que els fronts s’estabilitzaren i començà la guerra de trinxeres que duraria fins al final de la guerra.

Pel cantó francés es van popularitzar postals dels fronts de guerra amb vistes dels pobles destruïts, una inicitiva lamentable als ulls d’avui, però que degué de tenir el seu públic: d’una banda els soldats francesos desitjosos de fer saber a les seves families com eren els llocs on s’estaven i on havien lluitat, i de l’altra satisfer la curiositat i perquè no una certa morbositat de la població que propicià fins i tot circuits turístics per les zones devastades.

Bé, tornem a la postal.

Hi veiem el carrer principal del poble de Elincourt pràcticament enrunat al 100% amb alguns soldats possant per a la foto i, en la que el texte del darrera ens il·lustra de petits detalls del pas de l’exercit francés pel  poble perseguint els alemanys en retirada.

Sorprenentment el texte és escrit en espanyol, el que ens fa dubtar de quí seria el Pepito que així signa i que escriu a la seva dona (a Espanya?) per donar-li notícies.

Anem amb el text:

23 Mayo 1915

Queridísima Esposa

He podido procurarme esta postal que es una vista del pueblo de Elincourt. Te acordaras que ya te mandé una postal que representaba la iglesia de este pueblo y te explicaba el combate en que tomé parte á sus alrededores. Esta vista representa una calle en la que pasé corriendo, junto con toda mi sección, persiguiendo con el machete a los alemanes que huyan hacia el fondo de la calle!

Precisamente al lado de este montón de piedras que se ve á derecha cayeron dos de mis soldados uno muerto y otro herido.

Ahora estamos bastante más lejos de la montaña que se ve al fondo.

Besos y caricias de tu Pepito.

Poc podia pensar-se aquest Pepito que encara li quedaven ben bé tres anys de guerra. I que es veurien atrapats en la guerra de trinxeres. Només podem desitjar que en acabar pogués tornar sa i estalvi al costat de la seva dona.

Visita al Passeig de la Font-Viva a Ripoll

És una foto tamany postal de principis del XX mostrant el Passeig de la Font-Viva de Ripoll. No ha estat pas del tot fàcil de localitzar on correspon en la actualitat. Ja que l’espai ha estat modificat per una actuació urbanística l’any 1983, després dels aiguats del 1982 i del bastant espectacular que hi hagué l’any 1940.

La postal ens indica que pels vols de 1915, el carrer que ve a morir al Passeig de la Font-Viva  s’anomenava de l’Obispo Morgades.

En la actualitat els carrers han canviat de nom i el carrer paral·lel al riu que fou el Passeig de la Font Viva,  és ara el carrer Mossen Cinto Verdaguer. L’antic carrer Morgades ara s’anomena Carrer de Santa Maria. La recuperació parcial del nom de Passeig de la Font-Viva, aplicat actualment a la part baixa del carrer a tocar del Pont d’Olot, sembla ser, segons la web del Consorci del Ter , que és fruit d’una actuació realitzada al 1983 arran de les inundacions de l’any anterior.

Estudiant els edificis que surten a la foto veiem que es conserven parcialment. El canvi més gran és que les Escoles Municipals (rebatejades al 1939 en Escuelas Nacionales) que tancaven el passeig han desaparegut totalment.

De la renglera d’edificis de  l’esquerra del carrer s’en conserven dos. El primer, que fa cantonada, es trova ara bastant modificat i envellit. Dels 4 balcons en amplada, que donaven al passeig, ara només n’hi ha tres. Els balcons centrals dels diferents pisos s’han  projectat considerablement cap enfora. Les mènsules dels balcons han desaparegut en general, i les que queden son bastant més senzilles. Els portals dels baixos s’han esquadrat perdent l’encant i, en general, l’aspecte de l’edifici actual és bastant decrèpit i modest comparat amb el que tenia fa cent anys.

Els següents edificis en la foto, tant el que sobresurt com també els baixos amb grans portals,  han anat a terra, obrint acces al Mercat de Santa Maria que és al darrera.

I finalment, l’últim edifici que veiem encara es conserva prou bé, tot i que la façana està una mica descuidada respecte a la foto antiga. Certament la roba estesa li donava més vida que no pas té ara.

El personatges que surten munten una escena curiosa, d’una banda tenim un gran grup de nens amb bates. Podrien ser els que anaven a l’escola del darrera, encara que un porta una galleda i un altre un cabàs.

Els nens están agrupats al costat d’un petit tendal, on hi ha una noia de perfil que deu d’estar venent alguna cosa, però no albirem que pot  arribar a ser.

També tenim la dona que va per feina a fer algún encàrrec

I el més pintoresc de tots, l’home dels pollastres, que sembla portar-ne al menys tres ben agafats a cada mà.

Al fons veiem uns carros típics, i…. alguna cosa rara que hi ha tapada pel carro devant les Escoles. Confesso que em té intrigat. Sembla tenir una especie de volant o manubri adosat a un dipòsit, i un anunci rodó dalt del màstil. Será potser un repostador de benzina?

Llàstima que aquest racó ha perdut molta de la seva vida i part del seu encant en els cent anys transcorreguts.

Qui pogués contemplar-s’ho tranquil·lament com feien abans!

Les Vinyetes de la Unió Catalanista

La Unió Catalanista fou fundada  a Barcelona el 1891 arran de la resistència contra l’article 15 del codi civil español que atemptava contra el dret civil català. Tenia la pretensió d’agrupar tots els sectors del catalanisme tant l’històric com el polític. Des de el seu inici en formàren part moltes personalitats del moment: Lluis Domènech i Montaner, Enric Prat de la Riba, Joaquim Vayreda i Angel Guimerà, entre molts d’altres de tots els rams de l’activitat econòmica i cívica.

En l’Assemblea de la Unió a Manresa el 1892 s’aprovaren les famoses Bases de Manresa, document polític fundacional de tot el que ha vingut després al nostre pais.

Des de els seus orígens, La Unió tingué difícultats en conciliar les diferents ànimes que la conformaven, especialment entre els que abogaven per restar com a entitat cívica i els que volien entrar en política. Tot i així va gaudir durant els anys crucials del canvi de segle i fins a la primera guerra mundial de forta influència en la vida política del pais. Posteriorment la Unió anà desapareixent fins a la seva dissolució definitiva en l’esclat de la Guerra Civil.

Avui ens ocupem però d’un aspecte colateral, les vinyetes de propaganda que la Unió va emetre els anys 1898 i 1899. No sabem si foren fruit d’una iniciativa coordinada des de la Junta Permanent o degudes a l’enginy, en part comercial, d’algun soci o centre catalanista en concret.

Es van emetre en total dues sèries de vinyetes.

La primera sèrie consta de 10 vinyetes:

Són de colors diferents , de dibuix modernista, mostrant Sant Jordi matant el drac i l’escut de les quatre barres. El disseny incorpora uns 1 als quatre angles del dibuix central i les inicials S i J, a banda i banda de la figura de Sant Jordi .

La segona sèrie és formada per nou vinyetes

Són també de diferents colors, amb el mateix motiu central de Sant Jordi i el drac, aquest cop mirant a dretes, i afegint a sobre la data 1900 encerclant l’escut de les quatre barres.

Com passa sovint amb les sèries de segells, el que els catàlegs acaben agrupant per conveniència no correspon amb la seqüència temporal d’emissions. Els segells d’una mateixa sèrie de catàleg poden haver estat emessos en dates molt diferents. Vegeu les sèries de segells amb l’efigie de Franco, de Joan Carles I i ara de Felip VI. No és però un fenòmen exclusiu d’aquestes, passa molt sovint.

Les sèries de vinyetes de la Unió Catalanista no en són pas una excepció. A continuació us possem les dates d’emissió dels diferents exemplars.

Dates d’emissió de la Primera Sèrie

Dates d’emissió de la Segona Sèrie

Aquestes vinyetes gaudiren d’una certa popularitat i foren incorporades a la correspondència amb normalitat, essent segellades com si fossin segells normals. A la imatge podeu veure un sobre circulat de Vilanova i la Geltrú a Barcelona el 2 de novembre de 1899 amb una vinyeta segellada a més del segell normal..

Igual que en les emissions filatèliques oficials també es produïen errors en la confecció de les vinyetes:

Qui sap si aquests errors aniran buscats pels col·leccionistes

En espera del Colauet, parlem de l’Axarco

Enguany els Ajuntaments de Santa Coloma i Barcelona, volen promocionar el comerç local amb l’emissió d’una moneda local pròpia. A Santa Coloma ja té nom proposat: el Colomí, a Barcelona encara no, però aboguem per assignar-li un nom ben popular com el Colauet.  El projecte pilot a Barcelona diuen que es financiarà amb fons de la Unió Europea per a promoure el comerç local.

No sabem si els promotors d’aquestes iniciatives han estudiat degudament els precedents existents.
L’any 1988 a Vélez-Málaga, per a potenciar la zona de Vélez i pobles dels voltants, coneguda amb el nom que donaven els àrabs a aquesta zona: la Axarquía, un profesor d’institut de la població, Antonio Gámez, estudiós de la historia local, autoproclamat Said de la Alqueria del Gamal, va decidir crear l‘axarco’.

Per compte propi va obrir un compte al Banc. I amb la garantia dels cèntims depositats, va emetre bitllets denominats en Axarcos. El disseny està prou treballat, en l’anvers veiem a Ebn Beithar, botànic i alquimista del segle XIII que va viure a la zona. Per a representar aquest personatge com que no n’existeixen retrats, es va fer servir com a model un amic de l’autor, propietari d’un bar al poble.

Al revers dels bitllets hi surt  Felip II  perquè hi va haver una rebel·lió de moriscs durant el seu regnat, juntament amb un escorç de la Alquería del Gamal.

La sèrie consta de cinc bitllets amb el mateix dibuix i diferents colors.  A banda del de 1 axarco amb una equivalència de 100 ptes (0,60 €), hi ha els de 5 (3 €) i 10 (6 €)  axarcos. I donat que 1 axarco es divideix en 10 axarquillos, hi ha també els bitllets de 1 (0,06 €) i de 5 (0,30 €) axarquillos.

Els bitllets foren emesos al 1988. El 1989 es van emetre també monedes de 1 axarco, i de 5 i 2 axarquillos.

La sèrie de bitllets que disposo, fou adquirida l’any 1990 a la filla del mateix Antonio, quan passant per Vélez-Málaga, en preguntar en una tenda em van indicar on era. En insistir va pujar un moment a casa a buscar els bitllets.

Dit tot aixó, que se n’ha fet dels ‘Axarcos’, doncs, la iniciativa fou ben rebuda, i molts comerços acceptaven la nova moneda. A l’ensems esdevingueren objecte de col·leccionisme ja de bell antuvi.  Sempre van circular en poca quantitat perquè la gent s’els guardava. Des de la mort del seu promotor al 2007, ja no s’imprimeix, ni encunya cap més bitllet ni moneda.

Ocasionalment s’en feren ressò els mitjans locals. Fins i tot l’Ajuntament del poble feia obsequi de col·leccions de monedes als visitants il·lustres. Un cop però l’Antoni more, es pot dir que l’Axarco es retirat de la circulació.

Acabada aquesta excursió pel passat, tornem als novedosos projectes d’enguany.  Ja veuen senyors i senyores dels Ajuntaments que ja està tot inventat i testejat. L’experiment a l’Axarquia tenia la gràcia d’excitar la curiositat de la gent, grans i petits, amb monedes i bitllets físics que tothom podia tenir a les mans i ensenyar-los a familiars i coneguts tot explicant-ne l’aventura. Qui en té, els guarda. I els col·leccionistes tant espanyols com estrangers els van al darrera.

Ja em direu quin atractiu té, si no és més que una murga, haver de trastejar desde una app del móvil amb moneda virtual, dirigida a un limitat segment de la població,  els adults locals concienciats.  És una iniciativa que deixa fora de l’abast gran part de la població: infants i adolescents, tercera edat i gent de pas. No té cap al·licient. No es pot ensenyar, curiosejar, presumir-ne ni guardar dins la capsa dels petits tresors personals. Res.

Per no parlar de la despesa que representa no només la preparació i llançament de la iniciativa, sinó la promoció necessària per mantenir-la viva en el temps. Ja hem vist com va acabar l’axarco quan va desaparèixer-ne la promoció.  Vaja que, la proposta d’ara és una ruïna.

Acabem amb una imatge del nostre protagonista brandant amb orgull el seus ‘axarcos’

Nova crida ‘On és això?’ – Corpus al Montseny 1930s

Aquí teniu una nova fotografia necessitada d’identificació. És una processó religiosa en un petit poble de Catalunya, molt probablement per l’àrea d’influència del Montseny. Podem datar-la al voltant dels anys 1930s.

És una processó de Corpus, perquè el capellà està revestit de pontifical i sota pal·li, portat per joves pagesos del poble, passeja l’ostensori amb la Sagrada Forma.

Al darrera venen les dones i criatures, aquestes últimes vestides de blanc, i que veiem ja borrosament.

A falta de cap altre pista la identificació haurà de bassar-se en l’aspecte exterior de l’esglesia i del  edifici adjacent.

Com sempre, qualsevol dada que contribueixi a resoldre aquesta forografia enigmàtica serà molt benvinguda.

Primícia robòtica a Espanya

Retall de diari guardat desde l’any 1979. El diumenge 24 de Juny a les pàgines satinades de cap de setmana, trobem el que podria ser la primera incursió robòtica a Espanya.

En un Hotel de Madrid, el reporter que signa l’article,  ensopega amb un èsser que anomena GT-4-11.  Es tracta d’una espècie d’androïde d’estètica futurista-carrinclona, digne de sortir en un episodi de Batman. Un cos cònic, platejat, del que surten un parell de braços poc ergonòmics i amb un cap esfèric de plàstic, que s´il·lumina quan parla, provist d’un visor futurista a mode d’ulleres d’anar a esquiar. Pels que tingueu curiositats tècniques s’ens informa que el robot té un circuit imprés per a cada una de les tasques que pot fer.

El nostre GT, també conegut com a Klatu, si el busqueu per Internet, ha estat fabricat per una companyia americana d’ordinadors, la Quasar, i es lloga com a reclam publicitari, amb una autonomia de 20 hores  i un cost de 80.000 ptes (480€) per dia.

En la seva primera vinguda a Espanya, fa de mestre de cerimònies en un congrés de tènics en mecánica, on presenta els ponents, anuncia els descansos i convida a anar a prendre café.

Fins aquí, potser, tot correcte. Res d’estrany, fins que ens fixem en el text que acompanya. Explica el redactor, que en Klatu (alies GT) s’expresa amb facilitat en espanyol i anglés, encara que parla millor l’anglés que l’espanyol. El diàleg que s’estableix entre el redactor i el robot, no té despercidi:

¿Qué preguntas puedo hacerle?

Cualquier cosa. Tendré interés en contestarle, si puedo.     …He viajado alrededor del mundo entero. He estado en Inglaterra, Alemania…

¿Y cuántos idiomas puede hablar?

Puedo ser programado para hablar cualquier idioma. Próximamente me programarán para ir al Japón.

¿En qué país se encuentra más a gusto?

Estoy mejor en  mi casa, donde me fabricaron, en Nueva Jersey.

La conversa continúa, el redactor ens informa que:

Sus contestaciones eran rápidas y asombraban a los que le oían. Suponer que puede sentir algo pone los pelos de punta.

Klatu segueix parlant, ara ja de termes personals:

Puedo ser programado para tener sentimientos, pero los considero ilógicos… Alguna vez cuando me besan se me enciende la cabeza y entonces creo saber lo que es eso.

Algú li fa un comentari sobre els seus gustos, i respon:

Estoy enamorado del ascensor del edificio.

¿No estará usted haciendo política?

No es política. De verdad, el ascensor es precioso.

…..Se me aproximó y me pidió que le diera un beso. Pero, uno tiene ciertos principios. En fin la idea no era muy atractiva. Sin embargo, la recepcionista del congreso sí le dió un beso que no debió subyugar a GT porque no se le encendió la mollera…

¿Pero usted sabe lo que es el erotismo?

No tengo las claves para eso, no estoy programado.

El reportatge, llegit avui en dia, rebosa d’humor. No obstant el periodista ens fa un flac favor ja que no identifica correctament ni el congrés mencionat, ni l’empresa que ha llogat aquesta andrómina. L’única referencia és un tal Sr. Ramon que quan se li acaben les piles al robot, l’ha d’aixecar per les aixelles, i emportar-s’el per a endollar-lo.

És estrany, oi? L’any 1979, trobar un robot amb aquest nivell de comprensió de les subtileses del llenguatge i donant contestacións enginyoses, sense entrebancar-se, i amb veu intel·ligible, en una època on aquestes tecnologies eren somnis futuristes.

Doncs sí, encara que per al públic es presentava com un robot plenament funcional, i aconseguia fer el seu efecte d’esvalotar al personal,  no era gaire més que una carcassa accionada remotament en els seus moviments i amb un micròfon i altaveu per permetre a una persona  oculta, escoltar les preguntes i contestar-les amb gràcia.

L’inventor de l’andròmina va ser un tal Anthony Reichelt, de Hackensack, a New Jersey, fundador i president de Quasar Industries, fundada al 1968, i que amb la seva dona Eileen de Marketing Director va construïr unes desenes de Klatus que llogava per a events. La persona que espitja el robot a la foto de Madrid és precisament el nostre Anthony.

Llàstima, que les expectatives amb que començavem l’article s’han fos amb la picaresca comercial del Sr. Reichelt.

Tàtara-tàtara-tàtara rebesnet d’en Klatu

Una última reflexió: reconeixeria el tàtara-tatara-tatara rebesnet d’en Klatu el seu remot avantpassat?

Una posterior generació d’en Klatu amb panell de control al braç (pot fer sumes restes i arrels quadrades)

Un parent d’Amèrica passejant el gos

La cosina de Klatu fent uns ous ferrats

La Biblia en Vers, també en català!!

Continuant amb el tema del anterior post, alguna cosa interessant podem afegir.

Des de ben petits, hem sentit recitar a casa, per avis, oncles i branques colaterals, uns versets que el meu avi Josep deia haver aprés de petit.

Un dia a l’escola cada nen va recitar uns poemes  apresos  a casa.  Un dels companys va recitar trossos d’una especie de Biblia en Vers catalana.  Al meu avi li van quedar a la memoria i, a base de sentir-los recitar en celebracions familiars, tothom de la familia d’una manera o altra els va fer seus. El seu recitat era com una mena d’iniciació en incoporar-hi nous membres..

Per sort, o desgracia, per als nostres lectors, només son tres les composicions que podem oferir-los. Ordenades en sentit bíblicament cronològic son aquestes:

La primera és del Gènesi i ens il·lustra sobre el tracte entre Esaú i Jacob per causa de l’herència del primer:

 

Igual que en Carulla, el versificador català, també s’ha fixat en la historia de Judith, tot i que aquesta despren un regust de sopa de verdures casolana:

 

I per acabar, arribem als evangelis, on s’ens explica la fi d’un quasi simpàtic Herodes, de manera infinitament més plaent que la versió ortodoxa Sant Mateu:

 

Després de més de cent anys des que el meu avi les va escoltar a l’escola, no tenim cap indici d’on han pogut sortir, o si n’hi hagués d’altres.

Crec que les nostres son infinítament millors que les del malograt Carulla.

I vosaltres, què en penseu?

La Biblia en Vers

Quan algú explica una cosa de manera confusa i innecessariament farragosa,  diem que és la Bliblia en vers. La poderosa imatge que amaga l’expressió, oculta el seu origen històric com en tantes altres dites.

Josep Maria Carulla, nascut a Igualada l’any 1839, estudià dret i filosofia i lletres. També estudià teologia i es doctorà en dret civil i canònic. Orientà la seva activitat envers el periodisme, entrant a la redacció de ‘La Esperanza’, i col·laborà en els principals periòdics tradicionalistes d’Espanya, Portugal i Amèrica. Exaltat defensor del catolicisme, l’any 1869 marxà a Roma, enrolant-se al cos de zuaus pontificis, i lluità contra Garibaldi. Tornat a Espanya lluità en les files carlistes, i un cop acabada la guerra, s’establí a Madrid com a advocat i periodista.

Adicionalment al periodisme, Carulla tenia veleitats literàries, entre altres obres, feu poemes, obres de teatre i traduccions. Es va atrevir amb la Divina Comedia amb poca fortuna. També entablà insistent correspondència amb Verdaguer per que li permetés traduïr al castellà algunes obres seves. Tot i la resistència del poeta en autoritzar-lo coneixent els engendres que perpetrava, va traduïr-ne algunes amb resultats lamentables.

Carulla tenia en gran concepte la seva capacitat, i no s’en estava de reunir a casa seva els amics i persones de confiança per llegir-los la seva obra. Els tertulians improvitzats, però, consideraven els seus versos ‘incomprensibles y caóticos’, ‘más cerca de lo tragicómico que lo sublime’. El públic, fins i tot, ‘imitaba los borborigmos de Carulla con ripios populares’.

Una de les seves ocurrències, si no la més gran, fou versificar els 62 llibres de la Biblia. La tasca era ingent però no el frenà. Començà pel Gènesi, i les primeres estrofes ja indiquen per on van els tirs i el que en podem esperar:

 

En Josep Maria Carulla maldà per veure reconegut el seu esforç. Diu la llegenda que quan ja portava set anys versificant, es presentà a Roma demanant audiència per que el Sant Pare reconegués la feina feta i en patrocinés la seva publicació.

Endebades foren els esforços esmerçats, ja que el que en va treure de la perplexitat de Pius IX,  en veure’l entrar empenyent un carretó amb 25 kilos de paper, fou una minsa Creu Pro-ecclesia et Pontifice.  El cert és que la condecoració, creada per Lleo XIII al 1888 per celebrar els seus 50 anys de sacerdoci, fou un premi als seus serveis de molts anys a la causa del Sant Pare, entre els quals dubtosament figuressin els de versificació.

Prosseguí l’ingrata tasca fins a la seva mort mentre versificava l’evangeli de Sant Mateu. A expenses seves, publicà un primer volum: La sagrada bíblia puesta en verso castellano, 1883, amb el Gènesi i l’Èxode,  dificilíssim de trovar actualment, i que no va tenir continuitat. En morir vivia a Granada i tots els seus manuscrits incloent les 6000 quartilles inèdites de la seva Biblia es conserven a l’Abadia de Sacromonte de Granada.

Un parell de breus botons de mostra seran suficients, per incitar als lectors a…..fugir rabent!

Judith, la que talla el cap a Holofernes ens és presentada desenfadadament:

 

I seguint amb el mateix tó, que roça la irreverència, així ens presenta el naixement de Jesús:

De ben segur ja en teniu prou. Totes les èpoques tenen els seus frikis

 

Prat de la Riba, un amant del bon xampany francés

Iniciem la recerca d’avui amb una antiga nota d’entrega de xampany. És l’entrega de 2 canastres de xampany Bouxé a la Calle nueva San Salvador 45 de Gràcia, a nom del Sr.Prat de la Riba i porta el segell comercial de la botiga Confitería – Colmado Pelayo de E.Puigdomènech a la Rambla Canaletas 9 de Barcelona.

 

Prat de la Riba a Barcelona, només pot ser una persona: Enric Prat de la Riba i Sarrà, qui fou President de la Diputació de Barcelona desde 1907 i primer President de la Mancomunitat de Catalunya, morint prematurament en el càrrec l’1 d’Agost de 1917.

Aixó ens dona una data límit a l’hora de buscar més dades. Forçosament la nota ha de ser anterior a l’Agost de 1917.

Casat amb Josepa Dachs i Carné, el matrimoni s’hauria establert  a Gràcia. Aquest carrer “nou” de Sant Salvador, ha de correspondre amb l’actual carrer de Sant Salvador, el cual va de Torrent de l’Olla fins a Secretari Coloma, i on el número 45, que encara es conserva, és una caseta de 2 pisos amb finestres al jardí del número 47-49.

D’altra banda de la botiga que subministra el xampany a tant il·lustre pròcer, tenim el segell comercial a la nota:

Aquesta la trobem referenciada al ‘Anuario –Guía de Barcelona y principales industrias de Cataluña’ de l’any 1918 que publicava l’editorial Sintes.  Sota les rubriques de ‘Comestibles Finos’ (Colmados) y la de ‘Confiterias’  trobem un tal Emilio Puigdomènech que té la botiga a la Rambla de Canaletes 9.

Aquesta botiga ja no existeix actualment. A més la numeració del carrer ha canviat, ja que l’any 1955 la numeració de les Rambles, que era pròpia de cada tram, fou unificada començant a comptar desde la Plaça de Colom. A la casa que ocupava la Confiteria Puigdomènech li correspondria actualmente el 129 o el 131.

I finalment l’identificació del xampany Bouxé que es va servir ha costat bastant. Cercant per internet trobem que hi ha varies caves de nom Bouché a França, probablement branques de la mateixa familia. L´única actualment amb lloc web: Champagne Bouché Pere et fils,  sembla va ser fundada al 1920, massa tard per al nostre propòsit.  També tenim marques molt petites com: Jean-Pierre Bouché o Bouché-Machure, totes a la regió de la Champagne, peró sense més dades. A punt d’abandonar la recerca trobem el fil, es tracta de: Bouche Fils & Co, publicitat com ‘Le Meilleur des Champagnes‘, ubicat a Mareuil sur Ay, marca registrada desde el 1821. Vegeu unes curiositats de la marca:

A principis del XX les ampolles de xampany es distribuïen en canastres per protegir-les de cops i esmorteir les sacsejades en el transport. 2 canastres serien unes 12 ampolles de xampany.  Si esteu interessats encara podreu trovar-ne als brocanters i antiquaris

Acabem el post d’avui imaginant Prat de la Riba, als jardinets de darrera de casa seva, ben a la fresca, al costat de la seva dona, envoltat d’amics i brindant amb l’esplèndid xampany Bouxé.

Per la propina, Pierre de Selenes.

S’ha escrit un crim

Quí no coneix Jessica B. Fletcher, l’escriptora de novel·les de misteri i també detectiu amateur que ha omplert tantes tardes de televisió a casa nostra, protagonitzant centenars d’episodis de la sèrie que dona nom al post d’avui.

El personatge protagonista, interpretat per l’actriu Angela Lansbury, representa una professora d’escola retirada, que després de la mort del seu marit, es dedica a escriure novel·les de misteri, mentre resol els assassinats que casualment trova en els seus viatges promocionals, i també al aparentment ‘plàcid’ poblet de Cabot Cove on viu.

Fins aquí tot normal. Fa un temps però, vaig adonar-me que tenia un llibre d’un tal Fletcher.

D’entrada em va desconcertar, val a dir-ho. Si la Jessica estava inspirada en un autor real, perquè en tots aquests anys no ho havien dit a la sèrie o en algun article al diari.

Vaig llegir el llibre, que va estar força bé, i vaig quedar amb el dubte que he mencionat.

Un temps després vaig trobar un altre llibre d’aquest Fletcher, i des de llavors, estant atent als mercadillos i llibreries de vell, he trobat, comprat i llegit altres novel·les d’aquest autor.

Rebuscant per fer aquest post finalment n’he trobat informació. Hi ha un curt article a la Vikipèdia, una mica amagat per raó de la manera en que està escrit el nom.

Es tracta de John Smith Fletcher,(1860-1933), que signa les obres com a J.S.Fletcher, periodista i autor anglés. Va començar fent de periodista, faceta que deixà quan la tasca d’escriptor va agafar embranzida. De primer es dedica a la poesia i la novel·la històrica, centrada al seu Yorkshire natal, i no es fins al 1914 que escriurà la primera novel·la de detectius; de les que en va escriure quasi un centenar.

En el període d’entreguerres,  les seves novel·les foren tant populars que inundaven els prestatges a les llibreries de les estacions de tren del Regne Unit. Son històries similars a les d’Agatha Christie, encara que no tant obsesives al voltant de l’assassinat que hi passa, ni lligades quasi claustrofòbicament a l’escenari del crim, com les d’aquesta autora.  Fletcher no disposa d’una Mrs.Marple o d’un Poirot, i els escenaris i les situacions son més variats i no estan constrenyits a les mansions senyorívoles de la campinya anglesa.

Com a anècdota, en la convalescència d’una malatia després de la primera guerra mundial, al president americá Woodrow Wilson, li van donar a llegir l’Assassinat de Middle Temple, i es veu que la lectura li va provar, accelerant-ne el restabliment. El seu comentari posterior filtrat a la premsa, de que ‘havia estat una de les millors novel·les de misteri que mai havia llegit‘, va disparar les vendes de les novel·les de Fletcher a Nordamèrica.

 

 

A Espanya les noveles policíaques deJ.S.Fletcher també arrivaren, i foren editades als anys 30 per l’Editorial Juventud de Barcelona, que en va reeditar alguna a finals dels 40.

 

 

 

 

 

 

 

Y a Madrid, Ediciones Rialto a mitjants dels 40, va incloure’n també alguna a la seva Col·lecció Policiaca.

Enguany J.S.Fletcher, encara que al mon anglosaxó segueix editant-se, és un autor oblidat a casa nostra. Falta que alguna editorial vulgui reparar aquesta injustícia.